Precedents, conquesta i repoblació (s. XII i XIII).
L’any 1137 a la ciutat de Barbastre, a l’Aragó, el rei aragonés Ramir II concedia en esponsalici, en casori, la seua filla Peronella, que només tenia un any, al comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, que aleshores en comptava trenta-cinc. Naixia d’aquesta manera la unió de les dues corones, la catalana i l’aragonesa, que serà la responsable del següent moment històric del nostre poble.
Una vegada consolidada la Catalunya Vella al voltant del comte de Barcelona i feta l’aliança amb l’Aragó, mamprenen de nou la conquesta del que serà la Catalunya Nova, les terres de part de Lleida i Tarragona, que eren habitades pels sarraïns. L’any 1148 i el 1149 són conquerides Lleida i Tortosa respectivament.
Abans de la conquesta de Tortosa, Ramon Berenguer IV, l’any 1136, col.locarà els límits del seu domini català al riu de la Sénia. Aquesta demarcació serà corroborada, cent anys després, el 1238, per En Jaume I al crear el regne de València. Aquest límit fronterer político-administratiu perdurarà fins avui.
La desintegració dels almohades, després de la batalla de Las Navas de Tolosa l’any 1212, va impulsar la conquesta cristiana d’Al Andalus. En aquestes circumstàncies, i malgrat que el tractat de Cazorla de 1179 reservava la conquesta de València a la corona catalano-aragonesa, els castellans realitzaren algunes expedicions per territori valencià. Açò, afegit a l’interés del rei per donar una eixida a la bel.licositat de la noblesa aragonesa i a la petició del bisbe de Tortosa que volia ampliar els límits de la seua diòcesi, obligà En Jaume I a una acció bèl.lica prematura contra els sarraïns valencians. Son els precedents del naixement de l’antic Regne de València.
La conquesta del País Valencià durà dèsset anys, durant els quals les conquestes o capitulacions de viles i ciutats alternaren amb les treves i les intermitències. Aquesta conquesta es pot dividir en tres etapes.
La primera, 1229-1235, correspon a la zona nord del País Valencià, concretament les comarques septentrionals i part de la Plana Baixa. El protagonisme serà dels senyors aragonesos, sobre tot de Balasc d’Alagó i del senyor d’Albarrasí. Davant aquesta situació, En Jaume I prengué cartes en l’afer i a partir d’aleshores, a les corts de Montsó de 1232, es planificarà oficialment la conquesta. I així tenim que el rei encapçalarà les forces que el 16 de juliol del 1233 prenen Borriana.
La segona etapa, 1236-1238, s’ocupà la part restant de la Plana Baixa i les comarques centrals fins el Xúquer, inclosa la capital. Les accions bèl.liques s’iniciaren amb la conquesta del Puig, l’agost del 1237. La caiguda d’aquest bastió militar significà la capitulació dels principals castells, torres i aljames de la Plana Baixa: Almenara, Castro, Uixó, Nules i Alfàndec.
La tercera i última etapa, 1239-1245, correspon a la part sud del País Valencià. Aquest límit meridional s’arranjà mitjançant el tractat d’Almirra, l’any 1244, entre Jaume I i el seu gendre, l’infant de Castella Alfons, el futur Alfons X el Savi.
Com hem dit abans, la vall del riu Belcaide o Bellcaire, era habitada per sarraïns amb religió, organització, lleis i costums propis. Doncs bé, a la Quaresma de 1238 els castells de la Vall capitularen davant En Jaume I. Aquests fets quedaren recollits a les cròniques de l’època, la de Ramon Muntaner i la del mateix rei o "Llibre dels Feyts" 5 . És d’aquesta última d’on reproduïm com es va fer la capitulació i en quins termes:
"E quan venc altre dia venc-nos missatge d’Uixó e de Nubles, e de Castro, que si els volíem fer bé que ens retrien los castells, pus Almenara havíem, que ben coneixien que Nostre Senyor volia que nós haguéssem la terra. E dixem-los que vinguessen en bona ventura, e nos eixir-los híem en una torra que és forcada on se part lo terme d’Almenara e d’Uixó, e és contra Almenara prop de la Ràpita, la qual havia nom Mencofa en temps de sarraïns. E no volíem dar dia als castells tot en un, que no volíem que la u sabés la pleit de l’altre. E dixem als d’Uixó que eixiríem a hora de tèrcia a ells altre dia. E donam dia als de Nubles al tercer dia que els eixiríem al figueral qui és sobre Mancofa, e és de llur terme, e que aquí faríem ab cada un nostre pleit: e que hi eixissen de cada una de les aljames deu vells dels mellors e dels pus poderosos que hi fossen. E quan parlàvem ab los uns, los altres no hi eren. E manam als de Castro que romanguessen aquí ab nós, e que faríem aquí llur pleit: e faem llur pleit aquí per quantitat d’ovelles e de cabres, e que vestíssem cinc vells, e que els donàssem dues cavalcadures. E atorgam-los llur llei e llur franquees, així com en llur temps ho solien haver de sarraïns; e donam-los cinc escuders nostres a cavall que ells fossen emparats, e deu hòmens a peu" (cap. 249) ...
... "E, enans que nos partíssem d’Almenara reterennos Alfàndec sempre en l’altre dia, e haguem aquests cinc castells guanyats.. E anam-nos al Puig on era nostra companya, e hagueren gran alegria ab nós per la gràcia que Déu nos havia feita" (cap. 253).
Les condicions de la capitulació queden molt clares: Castro i Alfàndec passen a la jurisdicció de la corona catalano-aragonesa, concretament a la jurisdicció reial, però, respectant aquesta "llur llei e llurs franquees, així com en llur temps ho solien haver de sarraïns".
El fill de Jaume I, Pere el Gran, concedirà l’any 1277 la Carta Pobla conjuntament a Castro i Alfàndec, i respondrà a aquest criteri de tolerància i respecte envers la població musulmana, tal i com son pare havia pactat.
Podem dir que una de les característiques de la conquesta catalano-aragonesa de les terres valencianes fou la rapidesa amb què es realitzà; la permanència de la població sarraïna i el poc pes repoblador per part dels cristians malgrat les gràcies espirituals concedides per la butlla de croada i les materials atorgades pel comte-rei (donacions de terres i de beneficis) per tal d’estimular els combatents. Vicens Vives assenyala que "la rapidesa i la feble immigració va fer que prevalgués la mera ocupació sobre la repoblació". 6
Tant és així que l’any 1272 la població del Regne de València va ésser calculada en 200.000 sarraïns i 30.000 cristians. Aquests últims ocuparen els llocs més estratègics, i per això l’arribada de pobladors tant catalans com aragonesos i d’altres zones fou controlada pel mateix comte-rei.
Les principals viles del litoral i els llocs més estratègics passaren a dependre de la jurisdicció del rei que concedí a cada repoblador, mitjançant un repartiment individual, una casa, un hort, una vinya i unes poques fanecades de terra en plena propietat o en emfiteusi (una mena d’arrendament o lloguer). Aquests repobladors procedien majoritàriament de Catalunya, en concret de les comarques lleidatanes.
No passà igual a la resta del país. En alguns indrets a causa dels pactes de capitulació del rei amb les aljames, aquestes continuaren regint-se per les seues pròpies lleis i costums, ja que la població continuà essent totalment sarraïna, encara que sota la jurisdicció reial. Fou el cas de Castro, Uixó, Nules i Alfàndec. En les comarques interiors del país, per algun pacte del rei o per la poca pressió repobladora per part dels cristians, o per la força i poder senyorial, el rei cedí la jurisdicció, la propietat i la iniciativa a la noblesa, sobretot aragonesa.
El resultat fou un país amb dues zones ben diferenciades des del mateix moment de nàixer. Una zona interior dominada per la noblesa aragonesa, propietària de grans extensions de terreny i amb una població sarraïna sotmesa, i l’altra zona, el litoral, on predominarà la xicoteta i mitjana propietat i que estarà sota la jurisdicció reial.
Aquesta dicotomia o dualisme també es manifestà a la parla. Amb el temps, les zones interiors seran repoblades per aragonesos, castellans i navarresos, d’ahí que siguen zones de domini lingüístic castellà-aragonés, mentre que les planes properes a la mar, on es troben les viles i ciutats més grans, seran repoblades per gent del Principat i la seua llengua serà la catalana.
Els nostres pobles es trobaran a la línia fronterera de les dues parles: Almedíxer, Xova i Assuévar parlaran castellà, i Aín, Eslida, Fondeguilla i l’Algar ho faran en català.
Ja per acabar cal remarcar que la llengua que esdevindrà oficial a totes les terres de l’antic Regne de València serà el català, encara que l’àrab continua essent la parla pròpia, normal de la majoria de les aljames de predomini sarraí, i moltes vegades el rei es comunicarà per escrit amb aquestes en àrab. És el cas de la Carta Pobla de Castro i Fondeguilla de 1277.
Entre els anys 1247 i 1275 les revoltes de sarraïns se succeïren i les de Serra Espadà foren especialment virulentes, essent expulsats molts moros de la serra que es refugiaren al Maestrat. Aquestes revoltes eren prou normals a causa de la diferència de poblament a favor dels sarraïns, com hem vist, i també, perquè moltes vegades aquestes revoltes van comptar amb l’ajuda del rei castellà Alfons X el Savi, que pretenia afeblir la corona catalano-aragonesa. Hom sospita fins i tot que alguns nobles aragonesos descontents en el repartiment ajudaren els revoltats.
El decret d’expulsió afectà desenes de milers de musulmans comprenent àmplies zones del País Valencià. El buit deixat pels expulsats fou ocupat, en alguns indrets, per repobladors cristians, encara que aquest no va ésser el cas de Castro, Alfàndec i Benissabdó, com observarem més endavant. L’any 1276, Pere el Gran acabà amb aquestes revoltes.
Les primeres Corts del Regne de València es celebraren a Quart de Poblet a l’abril de 1261 i posaren damunt la taula la pugna entre les dues formes d’estructuració del País Valencià. La senyorial aragonesa, feudal, i la reial o catalana, basada, com hem vist, en el repartiment individual, en les ciutats, i en una concepció més progressista i burgesa de la vida, on l’autoritat del rei predominava sobre la multiplicitat d’autoritats senyorials.