Aspectes institucionals i econòmics.
Sobre el règim municipal dels nostres avantpassats no en sabem gaire, per la manca de documents. La Carta Pobla de 1277 ens parla de l’alcadí i de l’alamí. Aquestes dues institucions les trobem a tots els pobles musulmans d’Al-Andalus. L’alcadí venia a ésser el jutge, el que administrava la justícia i s’encarregava de vetlar per l’ordre. Seria també el policia o cap de policia. L’alamí era un subordinat de l’alcadí, un algutzir que s’encarregava d’assumptes de menor importància. També tenien cura de contrastar i afinar pesos i mesures i d’inspeccionar i regular la distribució d’aigua de les sèquies.
En el segle XIV desapareixeran de l’escena els alcadís, i es generalitza una nova institució, l’alfaquí, que era una persona docta en la llei muslim, una mena d’assessor. També trobem el batlle (parem esment en la partida Racó del Batlle) i els jurats, tot i que aquestes dues institucions són d’origen cristià.
De les dependències i prestacions vers un altre poder superior, fóra València, Tortosa o Còrdova, no en sabem res. És lògic pensar que devien pagar algun tribut.
Pel que fa a la seua economia, de tots és conegut que els sarraïns practicaven una agricultura tant de regadiu com de secà molt pròspera i aixó ens ho demostren les seues manifestacions arquitectòniques al nostre terme.
Es tractava d’una economia de subsistència on predominava l’agricultura, conjuntament amb la ramaderia i apicultura, i hom deu a aquella gent la màxima extensió de la superfície conreable que avui encara perdura a Fondeguilla, tant en el regadiu com en el secà, amb tot l’arribassament en bancals superposats als pendents tan pronunciats de les nostres muntanyes.
Els conreus eren els propis mediterranis. Predominaven els cereals (tenim documentada l’existència d’un molí de gra en 1238), l’olivera, la figuera, la vinya, la morera,...
La importància de la ramaderia queda palesa en els molts corrals distribuïts per tot el terme i també queda reflectida en la Carta Pobla de 1277.
Quant als altres sectors de l’activitat econòmica, a penes tenien importància si els comparem amb el primari, el de l’agricultura i ramaderia, on pràcticament es dedicava la totalitat de la població. Tanmateix podem parlar del o dels forns de pa, de les almàsseres d’oli, dels molins de gra, de les colles de paletes de la construcció que alçarien el castell i les cases d’Alfàndec, la reconstrucció del castell de Castro i de l’aqüeducte del Pont de l’Aigua, la Cisterna, el Molinet, les basses, les sèquies i canaletes, els arquets, els assuts, els sifons, els ribassos de les hortes...
Lligat al ram de la construcció trobem, o podiem trobar no fa massa anys, a molts llocs del terme, els forns de calç i els pous d’algeps, els algepsars, elements principals per a l’argamassa i el lluït de les edificacions. En algunes de les nostres cases encara hi podem admirar avui aquest tipus de construcció amb calç i arena.
No és estrany pensar que podria existir una mena d’olleria, on treballarien el fang. De tota manera tots els divendres, que era el dia de festa per als musulmans, a l’Alcúdia, a la Vall, era dia de mercat, i allí acudien a comprar i vendre tots els de les rodalies.
Finalment, cal remarcar la bona posició estratègica dels emplaçaments dels nostres pobles. Les vies de comunicació, camins i senderes, que unien els poblaments de la Vall d’Uixó i la Plana amb els del Palància i de la Serra Espadà, faria que tot aquest tragí, no massa intens, tampoc cal oblidar-ho, beneficiaria a Fondeguilla i Castro.
Durant els segles IX i X, les societats islàmiques del nostre àmbit cultural, depengueren de Còrdova i no gaudiren d’independència política fins a la desintegració del califat en regnes de taifes, procés operat a la primera meitat del segle XI. Molts d’aquells regnes, com ha observat Bosch i Gimpera, reproduïren en línies generals el territori d’algunes col.lectivitats pre-romanes: la taifa de València corresponia als edetans, la de Lleida als ilergetes, la de Tortosa als ilercavons, la de Dénia als contestans.