Esdeveniments puntuals de la nostra història.
Per acabar, passarem revista a alguns esdeveniments importants al voltant del castell de Castro. De la importància del castell de Castro ens parlen els documents que ens assabenten que el rei musulmà de València, el Saiyid Abú Zayd’Abd ar-Rahman, enviava la seua filla Elisenda a aquest castell a recuperar-se de les seues malaties, o com, uns anys després, el 1226, aquest mateix senyor es refugià al castell, abans de proclamar-se senyor de Sogorb i declarar-se tributari del rei catalano-aragonés En Jaume I.
L’any 1250 no pogué ser conquerit en l’aixecament d’Al-Azraq. Aquest fet, amb d’altres semblants, li donaren eixa llegenda d’inexpugnabilitat que ens ha arribat a nosaltres.
El castell pertanyé a la corona catalano-aragonesa des de la capitulació dels sarraïns al rei En Jaume, qui el visità el desembre del 1238, fins l’any 1272 que el donà al seu fill natural Jaume de Xèrica, posseent-lo la Baronia de Xèrica cent anys. El 1372 passà de nou a la Corona, però el rei Pere el Cerimoniós, tres anys després, donà el castell al seu fill Martí, com a regal de noces en casar-se amb Maria de Luna. Quan arribà a ser rei, conegut per Martí l’Humà, es trobà amb enfrontaments continus i picabaralles entre les principals famílies nobles, els Centelles contra els Soler, i després contra els Vilaragut. El rei aconseguí durant tres anys posar pau, i allotjà els principals membres de totes dues famílies als castells de Castro i d’Almenara. Aquest bon rei passava llargues estades al castell de Castro, a causa de la seua salut precària. A la seua mort sense descendència, l’any 1410, després d’un interregne, la Confederació buscà un rei per encapçalar-la. L’elecció es produí l’any 1412 al Compromís de Casp, on fou nomenat Ferran d’Antequera, de la família castellana dels Trastàmara, com a nou sobirà.
L’any 1435 el rei Alfons el Magnànim compensà el seu germà Enric amb diners i territoris (Sogorb, Serra d’Eslida, Uixó, Castro, Fondeguilla...) per ajudar-lo a la conquesta de Nàpols. A la seua mort, el 1445, tornen a passar a mans de la Corona. Temps després trobem aquests territoris en mans dels senyors de Cardona i Sogorb, aleshores Ducs de Medinaceli.
Durant la revolta morisca de la serra d’Espadà, encapçalada per Selim Almansor, i desencadenada per les rigoroses mesures reials del bateig o l’exili forçós, el castell de Castro tingué una heroica resistència, conjuntament amb tota la Serra, i només al final foren vençuts a Aín, al setembre de 1526, i el castell de Castro pres pel duc de Sogorb i pel general Cavanilles.
En resum podem dir que al llarg de la Baixa Edat Mitja el castell de Castro formà part de la Serra d’Eslida, sense cap lligam amb Fondeguilla, que quedà inclosa dintre de la Vall d’Uixó, amb terme diferent però no independent. Les aljames de Castro i Alfàndec viuran molts segles d’esquena.
Amb el pas del temps decau el pes especí fic del castell i l’any 1609 pateix l’atac mortal en ésser expulsats els moriscs que habitaven totes aquestes terres pel rei de la Corona hispànica, Felipe III. Castro comptava aleshores amb uns 300 habitants, Fondeguilla amb 120, i Benissabdó amb 70, en total uns 500 habitants. La gent que vivia en aquests indrets serà embarcada a la platja de Moncofa en direcció cap al nord d’Africa. Castro, amb setanta cases, i Benissabdó, amb catorze, mai més no tornaran a poblar-se. L’exili forçós comportà¿ el despoblament del nostre barranc, i el buit demogràfic trigarà 250 anys en superarse 11 .
L’abandonament del castell comportà la destrucció, la decadència i l’oblit. Nou-cents anys d’història quedaren trencats dràsticament.
El nom de Castro torna a apareixer al segle XVIII, en què Fondeguilla, aleshores ja l’únic poble de tot el barranc, amb 175 habitants, 12 passarà a nomenar-se Fondeguilla de Castro, i ja al segle XIX, durant les guerres carlines, el cap militar carlí, el tortosí Ramon Cabrera, es concentrà al castell de Castro amb el seu lloctinent Cucala (el de la dita popular "de més bovos en portava Cucala"), i des d’ací organitzà una forta guerrilla que actuà contra les tropes isabelines en accions ràpides. La més espectacular fou la matança a Burjassot de set-cents soldats liberals com a represalia per l’assassinat de la seua mare ordenada pel Capità General de Catalunya, Espoz y Mina.
Per acabar, la darrera pàgina remarcable del castell de Castro fou escrita al Juliol del 1938, dintre de la guerra espanyola del 1936-1939, en produir-se l’ofensiva contra València per part dels aixecats contra el Règim legal constituït de la II República. Les tropes franquistes dels generals García Valiño i Aranda, reforçades per la Divisió italiana "Flechas" i l’aviació alemanya de la "Legión Cóndor", són frenades ací per l’exèrcit republicà del general Hernàndez Saràbia, en una defensa heròica, que farà escriure al feixista García Valiño:
"la resistencia enemiga se acrecienta ... El 10 de julio, en la sierra de Espadán, las tropas son detenidas y puestas bajo el fuego de un sistema potente de armas automáticas y de artilleria de calibres medios ... La primera División es rechazada con sensibles pérdidas al tratar de ocupar las cotas 850, y la misma suerte corren las tropas de la División italiana 84, que tratan de apoderarse de la posición fortificada de Castillo de Castro... Se mete más artillería, y la Legión Cóndor, pero el enemigo no solo resiste sino que contraataca. 13
La defensa del castell de Castro impedí momentàniament als insurgents fer-se amb València, aleshores la capital de la República.
Tots aquests fets al llarg dels segles han contribuït a bastir la història del castell de Castro, història repleta d’arduïtat i coratge, que amb les excel.lències del paratge el converteixen en un lloc inigualable i irrepetible; en un indret benvolgut, venerat i respectat per tots aquells que estimem els nostres avantpassats i la terra comuna on ens ha pertocat viure.