La
Carta Pobla de 1277 i 1354
Passem
ara a analitzar la Carta Pobla de Castro i Fondeguilla, encara que seria més
rigorós parlar de Carta de Capitulació pactada, ja que fou açò més que no
un Poblament, atès que no es tracta de cap dret o privilegi que el rei atorgués
a nous pobladors que volguessen assentar-se al nostre terme. Aquest canvi
terminològic es deu al fet que el Privilegi respon plenament a l’acord que
signaren els sarraïns de Castro i Fondeguilla amb el rei En Jaume a la Quaresma
de 1238, i allò era una capitulació; i, en segon lloc, que els sarraïns
d’aquestes aljames no seran expulsats i continuarant vivint ací conforme ho
feien abans de l’arribada dels cristians. Tant és així que hom els permetrà
àdhuc, decidir sobre l’assentament de població cristiana a les seues
aljames.
CARTA POBLA DE CASTRO I FONDEGUILLA - 1277
Nós, la infantessa Constança, filla de l’il.lustríssim
i magnífic príncep i senyor de senyors En Pere III, el Cerimoniós, Rei
d’Aragó, per la gràcia de Déu, estem assabentats que el sereníssim senyor
Pere II el Gran, rei d’Aragó, de celebrada memòria, va concedir a l’aljama
de sarraïns d’Alfandiguella un privilegi escrit en àrab, com es veu a
primera vista, refrendat amb el segell penjant del mateix rei.
Aquest privilegi ha estat traduït ara en la nostra
cort al romanç, és a dir, a la llengua aragonesa i examinat acuradament per
Abrahim Ante (...), menescal de casa de l’il.lustríssima senyora, la reina
d’Aragó, per l’alcadí de Castro, pel de la Vall d’Uixó, per Fat
Albarrameni, alcadí de la moreria de la ciutat de València, i per altres sarraïns
de la dita ciutat.
El text d’aquest privilegi segueix de la següent
manera:
En nom de Déu siga! Us done aquest privilegi per a
que siga respectat per tots.
Jo, En Pere, per la gràcia de Déu rei d’Aragó,
atorgue als moros de Castro i d’Alfandaguella que tornen a les seues cases, i
a llaurar les seues pròpies terres, i els respecte per sempre les seues
possessions i les persones, i per la gràcia de Déu, per la nostra fe i el
nostre perdó, els perdonem totes les errades comeses en la guerra i fins ara.
I els permetem la seua Çuna i la seua Xara, i els
seus matrimonis, i que puguen educar els seus fills en l’Alcorà, i heretar a
la mort.
I que puguen comprar i vendre entre ells sense
perill. I els permetem que siguen seus, i que no els tornen als senyors que
abans eren d’ells.
I els permetem que puguen comprar blat a Borriana com
a llavor per a sembrar a les seues terres.
I que ens donen la vuitena part de totes les
collites, menys de la de figues, garrofes, raïm de parra i hortalisses, i
d’aquestes hortalisses que paguen només per les que venguen públicament. I
no tenim res més sobre ells ni sobre les bèsties de sofra. També els fem
francs de les gallines i dels ous. I del restant bestiar i dels basos que en
donen un de cada quaranta..
Que nomenen l’alcadí i l’alamí.
I que no habite cap cristià entre ells sense el seu
consentiment.
I si algú de Castro o d’Alfàndec vol anar a terra
de moros, ho pot fer sense cap prohibició. I que puguen vendre els seus béns
als moros però no als cristians.
També els permetem que puguen pasturar els seus
ramats pels termes d’Alfàndec i Castro i per tots els llocs on acostumaven a
fer-ho abans.
El senyor Rei, Déu l’exalte, els concedeix de gràcia
especial que, aquest any del Privilegi, no paguen tributs i sí que ho facen a
partir de l’any vinent, pagant els tributs acordats.
I que puguen jutjar les qüestions de l’aigua com
ho feien en terra de moros i era costum entre ells.
I els seus béns siguen reconeguts pels senyors com
era en temps de moros.
(...) donen una tercera part de la maquila del molí
sense cap altra càrrega.
I que puguen traslladar-se a totes les nostres
ciutats, i per totes les nostres terres; que ningú no els ho puga prohibir, ans
al contrari manem als nostres oficials i a la nostra gent que els protegesquen i
respeten la nostra fe i prometen ser-nos lleials.
I per ordre del senyor Rei, si són obedients, els
atorga que no paguen primícies per cap raó, sinó que els en fa francs.
I si queda algun moro ferit del temps de la guerra
d’Alfandiguella o de Castro o està empresonat a conseqüència d’aquella,
que torne a aquests llocs, i que siga lliure.
I els confirme tot el que els va donar el nostre
pare, Déu l’haja perdonat.
I de tot el que acabem de dir feren testimoni davant
el senyor Rei, Déu l’exalte, En Rei Xemenez de Luna, En Guillem d’Alcalà i
En Royz Ramon d’Aròs.
Tots els alcadís, oficials, funcionaris i tots els
nostres homes que vegen aquest privilegi el deuen acceptar i no canviar, sota
cap pretext, el que hi ha escrit.
A Artana, diumenge, set dies d’abril del sis-cents
setanta-cinc.
I ens fou suplicat humilment per l’alamí i altres
veus de l’alqueria d’Alfandiguella per (...) que els deuriem confirmar el
Privilegi i, davant d’aquesta súplica admetem benignament el seu privilegi, i
tot el que s’hi conté ho alabem, aprovem, ratifiquem i confirmem en tot, i
manem per tot açò, a través dels ací presents, a l’alcadí i batle de
Castro i de la Vall d’Uixó, i a tots els nostres oficials actuals i futurs
que aquest privilegi i tot el que s’hi conté l’accepten fermament, i
l’observen i facen que s’observe per tots regularment, i no s’hi oposen ni
permeten que ningú s’hi opose, per cap raó.
Ordenem que aquesta Carta nostra es tinga present i,
com a testimoni d’aquest fet, ho reforcem amb el nostre segell que penja.
València, 29 del mes de març de l’any de la
Nativitat del Senyor 1354 7 .
El
privilegi fou concedit per Pere II el Gran, el 7 d’abril del 1277 “als moros
de Castro i de Fondeguilla”. Estava escrit en àrab, i no tenim notícia que
aquest document s’haja conservat. Aquest Privilegi ve a confirmar un document
anterior, segurament el que signarien el rei En Jaume i els moros d’aquestes
aljames: “I els confirme tot el que els
va donar el nostr pare, déu l’haja perdonat”.
El
text que ens ha arribat a nosaltres és del 1354 i corrobora totes les clàusules
del de 1277 El llatí i la llengua
aragonesa substituiran l’àrab.
En
aquest document de 1354 podem diferenciar nítidament tres parts:
Primera.
Es tracta d’un preàmbul, d’una introducció del segle XIV, afegit al text
originari de 1277, escrit en llatí. És presentat per la infanta Constança,
filla del rei Pere III el Cerimoniós, i relata que el Privilegi fou concedit
pel seu avantpassat Pere II a l’Aljama d’Alfandeguella, però no anomena
Castro, cosa que no deixa d’ésser una mica estranya. Es concedeix a
Fondeguilla i és examinat i corroborat per l’alcadí de Castro, entre
d’altres. Aquesta qüestió, separant les dues aljames i excloent Castro del
Privilegi, es repetirà en els mateixos termes a la cloenda del document, i ens
planteja alguns interrogants: Es podria deure a algun error del transcriptor? Es
que comença a generalitzar-se el nom de Fondeguilla per a referir-se a tots els
habitants de la part alta del barranc? És que en el segle XIV eren dos
llogarets diferents i cadascú tenia els seus privilegis a part?
Bé, del que es tracta és del següent: Ja des dels primers documents al
segle XIII, tots dos indrets viuen d’esquena. Pensem per un moment que la
mateixa Capitulació amb el rei En Jaume en 1238 es fa en dies i llocs
diferents, senyal inequívoc que entre les dues aljames no existien gaires
lligams. El que no sabem és per què la Carta de 1277 es concedeix a totes dues
conjuntament. Per proximitat, o per alguna altra raó?
Una
altra dada: Des del segle XIII, Fondeguilla roman unida a la Corona, sota
jurisdicció reial, i forma part de la Vall d’Uixó, amb terme diferent però
no independent. L’aljama d’Alfàndec es trobarà dintre de l’autoritat del
batlle de la Vall, tot i mantenint el seu propi alcadí, que desapareixerà al
segle XIV, amb l’alamí, els jurats i l’alfaquí, com qualsevulla altra
aljama de la Vall d’Uixó.
Per
altra banda, Castro quedarà dintre la Serra d’Eslida i sota el seu batle, però,
a l’igual que Fondeguilla conservarà les seues pròpies institucionss. Des de
1272 la Serra d’Eslida pertanyerà, Castro inclòs, al senyor de Xèrica, per
donació de Jaume I.
Per
tant, allò estrany no és que en el document de 1354 Castro i Fondeguilla
estiguen separades, sinó per què la Carta de 1277 es concedeix a totes dues
aljames juntes, quan des de sempre eren aljames diferents.
Per
acabar aquesta qüestió, tenim un fet al segle XV molt significatiu que
aclareix sense cap mena de dubte la realitat toalment diferent de Castro i
Fondeguilla. El 12 d’abril del 1435, Alfons V compensa al seu germà Enric amb
diners i territoris (Sogorb, Serra d’Eslida i la Vall d’Uixó) per ajudar-lo
a la conquesta de Nàpols. L’infant Enric posseirà aquests territoris fins a
la seua mort el 15 de juny del 1445. Aleshores l’esposa d’Alfons V, que era
la lloctinent del Regne de València, en absència del seu marit el rei, manà
incorporar de bell nou aquests territoris a la Corona i envia una comissió a
complimentar l’ordre. Doncs bé, Fondeguilla es reunirà conjuntament amb les
alqueries de la Vall d’Uixó el 23 de juny del 1445 per a acceptar el nou
status i serà representada per “Caat Hayet, alamí, Loppo Alamin, Hasmet
Alcazlan, jurat de la alqueria apellada l’Alfandequella situada en la dita
vall. Alí Fat, alfaquí de la dita alqueria; Azmet Hayet, Cilim Galip, Abdallà
Halet, Ubequer Alcatalan (el català), Abdalla Ayet, Cilim Algranati (el de
Granada), Abdalla Gallamo, Mahomat Caleme, Yacob Benyacoc, Abdalla Yacob, Azmet
Fat, Abdalla Alfaquí, Cat Alfaquí, Abdalla Hayet, Abdallà Çadon, Azmet
Aldedi, Mahomat Ayet e Caat Catteri, moros habitants en la dita alqueria”.Per
la seua part Castro es reunirà a la mesquita d’Eslida amb “els moros i
lochs de la serra d’Esllida”, el dia següent, el 24 de juny, essent
representats per “del loch de Castro: Cilim Galip, alamí, Alí Hubeim e
Maymon Galip, jurats en nom e part de la aliama del dit loch” L’exemple é¿s
molt il.lustratiu. Tot i acceptant, però, la diferenciació de les dues
aljames, ens queden algunes preguntes sense resposta: si el Privilegi de 1354 és
només per a “l’aljama d’Alfandeguella” què passa amb Castro? Tenia
normativa difernt o no tingueren necessitat de demanar una confirmació de la
Carta de 1277?.
Deixant
a banda aquesta qüestió, el preàmbul continua recordant-nos que la traducció
de l’àrab a la llengua romanç aragonesa es va realitzar a la cort del
Cerimoniós i també ens assabenta de tots els que “examinaren” el text:
Abrahim, menescal de casa de la reina, els alcadís de Castro i de la Vall
d’Uixó, Fat Albarrameny, alcadí de la moreria de la ciutat de València i
altres sarraïns de la dita ciutat.
Aquesta
primera part acaba recordant que és un preàmbul i que el “text
del privilegi segueix d’aquesta manera”.
La
segona part del Privilegi transcriu fidelment la Carta de 1277. Està redactada
en primera persona pel rei Pere II i concedida a Castro i Fondeguilla
conjuntament: “Jo, En Pere, per la gràcia
de Déu, rei d’Aragó, atorgue als moros de Castro i Fondeguilla...” La
llengua emprada és l’aragonesa amb alguna frase en català.
Redactades
totes les clàusules de la Carta ens assabenta que “feren
testimoni davant el senyor Rei En Rei Xemenez de Luna, Guillem d’Alcalàf e
don Royz d’Arós”.
Açò
ocorria “A Artana, diumenge, set dies
d’abril del sis-cents setanta-cinc”. Ací hi ha un petit problema, ja
que en aquesta data del 7 d’abril el rei es trobava a València, la qual cosa
impossibilitaria que alhora estigués a Artana. Segons Carme Barceló 8 , no es refereix al 7 d’abril del 1277, sinó al 14 de març
del 1277, (7 sawwâl del 675,
diumenge), i l’error es deuria als traductors del segle XIV que
s’enganyarien en la reducció del còmput dels mesos lunars a solars. 9
La
tercera part és un nou afegit del segle XIV. Torna a escriure en llatí i narra
com l’alamí de l’alqueria d’Alfandiguella suplica al rei Pere III, o a la
seua filla Constança, que els confirme el privilegi del segle anterior. El prec
és escoltat i assabenta a tots els seus oficials i autoritats presents
(actuals) i futurs que “admetem
benignament el seu privilegi i tot el seu contingut, ho alabem, aprovem,
ratifiquem i confirmem en tot”.
El
document acaba fent una referència al dia en què es va confirmar el Privilegi,
“Datum Valentiae XXIX die mensis Marcii
anno Nativitate domini MCCCLquarto”
Per
acabar aquest estudi preliminar de la Carta, hem de recordar que aquesta és
molt semblant a les cartes pobles concedides a Xivert, Eslida i Uixó, com ha
assenyalat Carme Barceló en els seus treballs. 10
Analitzem
detingudament les clàusules de la Carta, tot i remarcant els punts més
significatius.
Primer: “En
Pere... ...i que siga lliure”.
Després
de les presentacions i invocacions formulars, el document concedeix l’amnistia
i permet la tornada a les seues cases als moros de Castro i Fondeguilla, que van
participar a les revoltes de 1246 i, sobretot, a la de 1276.
Segon: “I
els permetem... ...sense el seu consentiment”.
Hom
els tolera i respecta la seua llei, costum i religió, alhora que els faculta
perquè no habiten cristians en aquests llocs sense el seu consentiment.
Tercer: “I per ordre... ... els en fa francs”.
Les
aljames de Castro i Fondeguilla passaran a dependre de la jurisdicció reial i
no senyorial. Però davant de l’ambició senyorial per ampliar els seus drets
territorials i senyorials, la Carta reconeix als moros de tots dos llogarets el
seu dret de possessió sobre l’aigua i la terra (“I
que puguen... ...en temps de moros”).
Quart: “També...
...a fer-ho abans”.
No
oblida el document el modus vivendi
d’aquella gent que continuarà essent igual que ho era abnas de 1238, sense
introduir cap modificació que altere la seua vida.A més a més hom els permet
organitzar-se i mantenir-se conforme ho feien abans de la capitulació,
permetent-los una llibertat total de moviments i bescanvis (“Que
puguen comprar.... ...els protegesquen”).
Cinqué: . Quant a les prestacions i aspectes fiscals
fixa tots els extrems a que s’hauran d’atènyer (“I que ens donen... ...càrrega”). Com acabem de veure, aquesta
gent havia de pagar una vuitena part de les collites, però no de totes.
Justament de les pròpies de la zona cap. No oblidem que hi eren immersos dintre
d’una economia natural, de subsistència, i que tots aquests productes eren
imprescindibles en la seua dieta alimentària. Per tant l’alliberament de
qualsevol tribut sobre la producció de figues, garrofes, raïms de parra,
hortalisses, prestacions personals, bestiar per a ús i consum propi, gallines,
ous, i nomès una sobre quaranta del restant bestiar i dels basos, evidencia que
aquesta pressió en espècie no era excessiva si la comparem amb les càrregues
que patien les poblacions cristianes del Principat i de l’Aragó. Potser
aquesta benevolència en el tracte fos deguda als termes de la capitulació o
que el Rei després de les sublevacions del 1247 i del 1275 de tota aquesta zona
no volgués atiar més llenya al foc. Tot i que les condicions econòmiques van
experimentar canvis al llarg del temps a causa que en l’any 1283 van ésser
suprimits alguns drets reials de Castro i Alfàndec, les condicions polítiques
i administratives no van canviar gaire fins el segle XVI.
El tracte de favor envers aquests dos poblets s’hi veu també en
l’exempció fiscal per l’any actual (”El
Senyor Rei... ...acordats”).
I
finalment la Carta Pobla de Castro i Alfàndec no fa altre que confirmar el
pacte que signaren el rei En Jaume i els sarraïns d’aquestes dues aljames,
trenta nou anys abans, a la Quaresma del 1238, a les rodalies de Moncofa (“I els confirme... ...cap pretext”).
Com
a contrapartida hom els recorda que s’han de mantenir fidels a la Corona (“I prometen ser-nos lleials”)
Pel que fa als aspectes político-administratius d’aquesta Carta Pobla, cal dir que són els mateixos que aquells que trobem 129 anys abans, quan Ramon Berenguer IV conquereix Tortosa, i també els atorgats a totes les poblacions sarraïnes del nostre país. Es tracta de pactes molt tolerants, on es reconeix una societat distinta que continuarà regint-se segons els preceptes islàmics. Les concessions en el terreny legislatiu i religiós seran les mateixes per a totes elles.