LA NEVERA DE FONDEGUILLA.

Des de sempre a la zona mediterrània, la neu va ésser un producte, gairebé podríem anomenar de primera necessitat, bé fóra amb fins terapèutics, bé com a refrescos i sorbets o com a matèria per la conservació d'aliments.A les nostres terres la seua popularització, tot i conèixer el seu ús ja a l'època grega, romana i després a la sarraïna, sembla que fou al segle XVI amb les aportacions del cavaller valencià Lluís de Castellví, considerat com "l'inventor" de les tècniques de conservació de la neu i conegut a la resta de regnes peninsulars com "Don Luís de la Nieve".

És en aquest segle XVI quan es construeixen en llocs de precipitació nival i molt freds de les nostres muntanyes edificacions per la recollida i emmagatzenament de la neu (198 al País Valencià, d'aquestes 110 per damunt dels 800 metres d'altitud -vegeu quadre 1) i quan es generalitza el seu consum a toto el litoral mediterrani, formant una completa infraestructura per al comerç de la neu: pous a les zones nevades, rutes comercials, transport, dipòsits a les ciutats, llocs de venda, legislació sobre abastidors, venedors, preus, impostos, obligacions i deures, etc.... Per tant podem dir amb Herrero Garcia que a principi del segle XVII totes les ciutats importants disposaven de contractistes per a abastir la neu.

Aquestes construccions, que van començar a generalitzar-se al s. XVI, s'incrementen i completen al llarg dels segles XVII i XVIII, i el seu funcionament perdura fins les acaballes del XIX i en alguns casos fins el primer terç del segle actual.

Normalment eren construïdes pels ajuntaments, monestirs o senyors i les llogaven als abastidors de neu.

La recollida i col.locació de la neu als pous era una acurada operació amb molts jornals i materials. Una vegada dintre de la Nevera la neu es disposava per capes i aïllada del fons i les parets. L'aïllament s'aconseguia amb ramatge de pins o d'alzines, fullerasca de la surera, pallús (palla d'arròs), etc... A continuació era premsada pels treballadors amb masses de fusta, fins aconseguir capes més o menys semblants a les barres de gel. D'aquesta manera se superposaven les distintes capes fins colmatar el pou amb una capa aïllant de més gruix i finalment es tancaven totes les obertures amb portes i molt de material aïllant per impermeabilitzar millor el conjunt i evitar les corrents d'aire.

D'aquesta manera roman la neu durant una llarga estada. Quan arriba l'hora de treure-la, aquesta era molt endurida i es fragmentava amb aixades i serracs en forma de troços, barres, etc... i a llom de bèsties de càrrega en una mena de caixes de fusta o suro baixaven el fardatge fins les zones més baixes on normalment els esperaven carros que ja s'encarregaven de portar la mercaderia fins el lloc de destinació.

A mida que avançava la calor augmentava el traginar dels arriers transportant la neu fins les ciutats. Aquests trajectes, si eren curts, es feien durant la nit, d'hora o en hores de poca insolació, i fugint sempre del vent de ponent.

El bagatge o càrrega era d'entre 14 i 17 arrobes (un màxim de 200 kgrs.) i la pèrdua en el trajecte podia superar -no essent allò més corrent- el 30 % del seu volum.

A la Serra Espadà hi havia 5 neveres, totes de construcció circular i per damunt dels 800 m. d'altitud: Villamalur, Matet, Algímia d'Almonesir, Eslida i Fondeguillla.

La Nevera de Fondeguilla.

Es troba al terme de Fondeguilla, a la partida de la Nevera, per sobre dels 800 m. d'altitud i relativament ben conservada. És un pou circular excavat a la roca, com s'aprecia a la figura a. Amb murs molt gruixuts de pedra i morter i lluït l'interior amb morter de calç, per aïllar millor el conjunt.

L'edificació és colmatada per una cúpula, amb obertura zenital. També existeixen altres tres obertures, portes o finestres a la paret lateral que permeten la introducció-extracció de la neu. L'altura del basitment és d'uns 10 metres sense la cúpula; el diàmetre interior de 7'30 m., i la seua capacitat d'uns 418 m3 (vegeu quadre 2).

Aquest tipus de Nevera és la més abundant a tot el País Valencià.

Malgrat la manca d'una documentació escrita podem avançar algunes conclusions:

1. El mercat de la Nevera de Fondeguilla seria la Vall d'Uixó i la resta de la Plana.

2. La Nevera proporcionaria, en moments determinats, treball i sou a molta gent, la qual cosa es traduiria en una complementarietat a una economia purament de subsitència que mantenia el poble. Representaria un altre dels recursos d'explotació dels habitants de Fondeguilla (no gaire nombrosos, a tot açò; Castro i Benissabdó, després de l'expulsió dels moriscs de 1609 foren abandonats i mai més no es tornaren a poblar (Quadre 3). Aquests recursos eren l'agricultura de secà, la ramaderia, l'apicultura, els carboners, els "peladors" que trauen les penques del suro de l'alzina surera, els encarregats dels forns de calç, els algepsaires, els jornals relacionats amb la neu, etc..

Aquest aprofitament dels recursos dels pobles de la Serra Espadà ha existit fins les generacions immediatament anterior a la nostra i creiem que qualsevol solució a la supervivencia d'aquests indrets passa per l'explotació racional dels seus propis recursos (suro, aigua....)

3. Aquesta activitat amb la neu, com acabem de veure va contribuir de manera complementària a revifar l'economia de les zones muntanyenques i a lligar d'una manera íntima i permanent els seus habitants amb els de la Plana.

4. Encara que de dimensions no massa excepcionals (418 m3) i localitzada a 800 m. d'altitud, sí que podem afirmar que es tracta de la Nevera més propera a la mar de tot el País Valencià.

5. La importancia d'aquest fenòmen de la neu seria tan important que encara avui hi és reflexada a la toponímia. La partida on es troba la construcció és anomenada "La Nevera".

Fig. a.

Quadre 1

Inventari de Neveres al País Valencià

Quadre 2

Dimensions Nevera de Fondeguilla

Quadre 3

Població de Fondeguilla

^I Castro: 70; Fondeguilla: 27; Benissabdó, 14. Index 4.5.

II Expulsió dels moriscs. Benissabdó mai més no tornarà a poblar-se. Castro, anys després, també es despoblarà definitivament. La poca gent del barranc es concentra fins avui a Fondeguilla, que hi és a la part baixa, més a prop de la Plana, i sobre l'eix que uneix aquesta amb les terres de Sogorb (actual C-225).

^III "Censo de Floridablanca", 1787. Recompte individual.

^IV Dades de Cabanilles Palop a la seua obra Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía, Agricultura, Población y Frutos del Reyno de Valencia (1795-1797). Recompte per "vecinos".

^V P. Madoz, Diccionario Geográfico, Estadístico, Histórico de España y sus posesiones de Ultramar. 1845-1850. Dóna dades d'un recompte per veïns, 87, i "almas", 388.

^VI B. Mundina, Historia, Geografía y Estadística de la Província de Castellón, 1873. A partir de 1857 les dades són oficials, per tant fiables, fent constar entre d'altres dades, les que ací apareixen: vivendes i habitants.

Quadre 4

Capacitat i altitud d'algunes Neveres del País Valencià

Bibliografia general complementària

Cruz Orozco, J., El comercio de la nieve en Castellón y Valencia. Tesi de Llicenciatura (inèdita). Facultat de Geografia i Història, València, 19485.

Mallol Ferràndiz, J., "El comerç de la neu a Alacanat al segle XVII: aspectes geogràfics". Afers 9 , 1990.

Doñate Sebastià, J.M., "Villarreal en el comercio de la nieve", Centre d'Estudis de la Plana nº 3. 19485.

Capel Sàez, H., "El comercio de la nieve y los pozos de Sierra Espuña (Murcia), Estudios Geogràficos 110, Madrid, 1968, pp. 123-174.

idem. "Problemas de organización y transporte en el antiguo comercio de la nieve" Geographica, Rev. da Sociedade de Geografia de Lisboa, 20 , 1969.

idem "Una actividad desaparecida de las montañas mediterráneas: el comercio de la nieve" Revista de Geografía 1, Barcelona 1970, pp. 5-42.

TORNAR A LLOCS D’INTERÈS

TORNAR A HISTÒRIA

TORNAR A L’INICI